Un testimoni: anar al Txad...
El viatge comença amb aquella pregunta incesant que va dient constantment: i per què no? i per què no? i per què no?...
I llavors continua volant per aquelles preguntes tan disperses i tan emprenyadores que t’assalten quan ja has près la decisió d’emprendre l’aventura: seré capaç de suportar-ho tot? i si se’m fa massa dur i vull tornar? puc tornar abans d’hora? no millor que no pensi això... i... realment per què hi vull anar? quina necessitat de viatjar tan lluny? total, aquí agafes una T10 i et plantes en barris on el patiment el pots palpar a peu de carrer! i si no em porto bé amb els altres del grup? i els mosquits? i si em poso molt malalt? ui... quina por!
Però per sort després acostuma a seguir avançant poc a poc amb les reunions prèvies al viatge on comparteixes tota la il·lusió i totes les pors així com aprens a distingir un arachide d’una boule. I vas agafant confiança i en un obrir i tancar d’ulls ja estàs dalt de l’avió ara sí, volant cap al Txad.
I llavors tot comença a anar molt ràpid i vas descobrint amb els teus propis ulls i les teves pròpies mans tota la riquesa d’un país i una gent que per més que te’ls hagin explicat et fan sorprendre a cada minut. Uns nens que mai es cansen de correr darrere un cotxe i somriure constantment a un grup de gent que, oh que estrany!, tenen un color de pell diferent al seu.
Un grup de religiosos i religioses entregats per un país que ja han fet seu i que els ha donat experiències de tots colors: blanques, negres, taronges, vermelles, etc. En definitva, una realitat que sents sovint com se t’escapa de les mans però que farà que t’emocionis profundament cada cop que llegeixis al diari o sentis per la tele la paraula T-X-A-D. I altre cop, sense voler-ho ni poder-ho evitar ja tornes a obrir els ulls i reconeixes aquells petits detalls de la teva habitació que, ara, és una mica més estranya.
I aleshores, mica en mica, com un corcó mut i pacient es van implantant al fons del teu cervell aquells dubtes que, a partir d’ara, et començaran a perseguir constantment un cop ja estiguis ben tranquil al sofà de casa teva. Però aquests sí, ja són personals e intransferibles... vols viure’ls?
Lluís Subirana (Txad: 2006 i 2010)